Tabús

Dedicat a l'amic Joan

Ahir molts ens vam quedar impactats en veure el programa Tabús. Quasi tots els meus grups de xat sardanistes en feien referència. Inclús el whatsapp de la colla juvenil Nova Tarragona Dansa, ho va comentar (aquest no és aquell de la Sabadell que sembla el cap de colla però no és el cap de colla? #Jordi dixit).

Això vol dir que TV3 segueix sent la nostra (encara que alguns cops no ho sembli) i que el testimoni del Joan va sobtar i va impactar.

Òbviament, hi havia, almenys per part meva, la sorpresa per un fet que desconeixia i que demostra que no sabem ni la meitat de la meitat dels amics o coneguts del món sardanista o de qualsevol àmbit de la vida.

També hi havia el fet d'autopreguntar-nos si això ens podria passar a nosaltres algun dia. I com reaccionaríem si ens trobéssim en aquesta situació.

Però, sense dubte, almenys per mi, hi ha la valentia de donar la cara, de saber que a partir d'ara tots o molts quan el veiem o el saludem o quan el felicitem si la seva colla torna a ser campiona o quan estiguem criticant les classificacions del concurs de torn o quan li digui. "Òstia, Joan no he guanyat mai quan em fas tu de jurat", doncs no serà el mateix. La visió que teníem d'ell, almenys el que el coneixíem de manera superficial (m'he atrevit a dir-li amic, en el sentit menys intimista de la paraula, doncs malgrat que no sabem detalls personals de les nostres vides, compartim estones i xerrades sovint sobre el món sardanista...e inclús alguns cops estem d'acord i tot) haurà canviat i conscientment o inconscientment, pensarem en les vicissituds que ha explicat.

Doncs això, donar la cara i parlar d'un tema TABÚ té molt de mèrit i amb moltes ganes de què aviat pugui fer una abraçada al Joan.

I aquest petit escrit, vol acabar lligant-lo en el món sardanista.

Quants de nosaltres hem amagat que ballàvem sardanes?

Quants hem respost Sardanes quan coneixes algú i et pregunta "¿A qué dedicas el tiempo libre"(Perales Dixit)?

Una activitat no prou reconeguda socialment, o que té aquest matís "carca" entre la gent. I sobretot en aquells ambients de gent jove o d'amistats primerenques o d'ambients laborals, quan encara no tens prou confiança amb la gent, difícilment dius, a la primera, "sóc sardanista". Però no hi ha problema per dir que ets casteller, futbolista, que fas escalada, que t'agraden els jocs de rol o els documentals de la 2.

Ja sé que molts no ho sou, bé millor dit, no ho som, no tenim aquest Tabú. I que és evident que no amaguem e, inclús, fem activisme de la nostra activitat. I com més anys fa que estem en aquest ambient i/o més anys tenim, menys vergonya fa.

Però jo he tingut èpoques, en els més de 40 anys que em moc per aquest món, que "he amagat" aquesta realitat, tenia el meu TABÚ..... I tinc una amiga sardanista que diu que un percentatge molt alt (70%) l'ha tingut algun cop

I com més treballem, per fer que la sardana i la sardana esportiva deixi de tenir un clixé carca, tronat, de gent gran, menys problema serà dir que sóc sardanista.

I per això, m'alegro que les generacions joves, molts joves adolescents i nens, presumeixen, comparteixen, pengen fotos ensenyant clarament no en comptes d'Instagram anònims -> va per valtrus això, ntds i ptds) que són sardanistes i que s'ho passen bé.

Si nosaltres, i els balladors que encara no fan ostentació de ser sardanistes, trenquem el TABÚ de dir que ballem sardanes, ja haurem fet un pas endavant... i molt important.

Seguiu cuidant-vos...

PS: Osti, i els del Sud que per un cop serem privilegiats en alguna cosa i canviarem de Fase, no la caguem, eh!!!!




Comentaris

  1. Crec que tots ens vam quedar estorats quam vam conèixer les reflexions i la vida del Joan. Què a prop i què lluny estem uns dels altres. A vegades ens barallem, emprenyem, faltem al respecte per un tema que ocupa el nostre temps lliure, però el més important, la nostra vida, el nostre dia a dia, l'hem de valorar molt més que un concurs. La dura vida del Joan fa reflexionar que fina és la línia entre la sol·litud i la companyonia. quan d'arriscada és la vida i què fàcil és que en un determinat moment tot es torci. Llavors estem sols, com va estar-ho el Joan. Pel que va explicar, va tenir sort de trobar-se bona gent en el seu peregrinatge, i, per què no, diguem-ho, la sardana en un moment donat el va reeixir.

    Joan, molts ànims i molta força.

    ResponElimina
  2. Enmig del munt de bestieses que circulen per la xarxa, un missatge d'algú que no recordo m'ha fet pensar en el Joan. Venia a dir que tota la gent que et vas trobant per la vida manté una batalla particular de la qual segurament no en saps res. Siguem amables amb tothom!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Blog Parcial

Números, números i números

La Moviola de Ceret