Fa una setmana l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa celebràvem, com cada any, el sopar final de Temporada amb més de 100 comensals, entre balladors, pares i mares i exballadors d'aquells que no s'haurien d'haver retirat mai. Totes, o gairebé totes, les colles o agrupacions fan algun àpat o trobada per recordar tota una temporada de tristors i alegries, d'assajos i lesions, d'anècdotes i viatges. I per tercer cop, com a president de l'Agrupació, em va tocar fer el petit discurs de cloenda. I, no sé si encertadament o no, no vaig fer un discurs típic i tòpic (agraïments, felicitar-nos pels resultats, bones festes i au) sinó que vaig parlar d'un tema "no fàcil": l'egoisme. Potser no era el moment? Ho accepto. Potser no  vaig  explicar-me bé? Ho  accepto. I  aquesta setmana, he tingut un rum-rum dintre el cervell demanant, demanant-me: "Manel, no t'has explicat prou bé. Desenvolupa-ho" Doncs som-hi. L'Alfred, ja fa molts any