Me la imaginava més llarga
Què, marranots i marranetes, que sempre esteu pensant en el mateix i us ha atret el títol i heu pensat que m'he passat a la literatura eròtica? O que és un relat autobiogràfic?
Doncs no. Avui vull parlar de la primera vegada. Què? Què dieu? Que no, pesats, que no parlo de la pèrdua de virginitat.
Avui vull parlar de la primera vegada, de la primera sardana en un concurs. El debut sardanista.
Aquest diumenge a Almacelles van debutar 3 dansaires del grup Tarragona Dansa, una noia juvenil i una parella del Toc de Dansa.
Un dels debutants va dir quan vaig anar a felicitar-lo després del concurs allò de "me la imaginava més llarga" i allò tan típic de "als assaigs em canso més" l'Alfred amb aquella saviesa i temprança que dona l'experiència va i sentencia: Als assaigs quan fem anelles ja portem quasi una hora ballant i per això acabes més cansat. Res a dir.
Jo no recordo si aquell llunyà 1982 a Sant Boi de Llobregat, dia del meu debut, estava molt nerviós o no, però coneixent-me una mica, ja us puc assegurar que segur que ho estava, però res comparat amb una de les persones debutants que dissabte, Mama por!!!!, no volia ni venir. La vam convèncer de venir, però que no ballaria. A l'autobús ja potser faré galop i revessa. Doncs sabeu què va passar?? Què va ballar les dues de lluïment, revessa, dues, eh dues, de germanor de 7 tirades (calia?), i Santa Espina. I tot això deixant-se les espardenyes i sort de les noies dels Tocs que descansaven i li van poder deixar les seves.
I quan està preparat algú per debutar? I aquí trobem diferències. La primera depèn de l'edat. A les colles petites, el meu parer, és com més aviat millor. L'important és ballar i no deixar escapar cap nen ni nena.
Una altra diferència és el nivell de "prestigi" de la colla. Si un o diversos balladors poden debutar, però no tenen el nivell òptim de la colla, la solució més recorreguda és treure la colla B. El que va fer la Toc de Dansa a Almacelles amb la Gatzara o el que farà les Violetes a Granollers participant amb la colla Rosa de Sant Jordi, per facilitar el debut de nous dansaires.
I per últim, la dificultat per algun nou ballador, nou de zero, per entrar i per tenir oportunitats de pujar al Ferrari que són avui les colles de competició que lluiten pels campionats i poder debutar. Primer, la constància de picar pedra moltes setmanes, mesos si no anys en molts assaigs. I segon, la valentia o la poca valentia, millor dit, dels capdansers per prendre la decisió de confiar en un novell...fins al dia que un titular té una boda, un altra grip i l'altra lesió al bessó i no hi ha més opció.
I la satisfacció després d'un bon debut fa que acabis el concurs ben xop, tot mullat... després del bateig corresponent.
Esperant veure molts bateigs en els propers concursos, vaig a veure si ja han penjat els enfrontaments dels bàsics.
Doncs no. Avui vull parlar de la primera vegada. Què? Què dieu? Que no, pesats, que no parlo de la pèrdua de virginitat.
Avui vull parlar de la primera vegada, de la primera sardana en un concurs. El debut sardanista.
Aquest diumenge a Almacelles van debutar 3 dansaires del grup Tarragona Dansa, una noia juvenil i una parella del Toc de Dansa.
Un dels debutants va dir quan vaig anar a felicitar-lo després del concurs allò de "me la imaginava més llarga" i allò tan típic de "als assaigs em canso més" l'Alfred amb aquella saviesa i temprança que dona l'experiència va i sentencia: Als assaigs quan fem anelles ja portem quasi una hora ballant i per això acabes més cansat. Res a dir.
Jo no recordo si aquell llunyà 1982 a Sant Boi de Llobregat, dia del meu debut, estava molt nerviós o no, però coneixent-me una mica, ja us puc assegurar que segur que ho estava, però res comparat amb una de les persones debutants que dissabte, Mama por!!!!, no volia ni venir. La vam convèncer de venir, però que no ballaria. A l'autobús ja potser faré galop i revessa. Doncs sabeu què va passar?? Què va ballar les dues de lluïment, revessa, dues, eh dues, de germanor de 7 tirades (calia?), i Santa Espina. I tot això deixant-se les espardenyes i sort de les noies dels Tocs que descansaven i li van poder deixar les seves.
I quan està preparat algú per debutar? I aquí trobem diferències. La primera depèn de l'edat. A les colles petites, el meu parer, és com més aviat millor. L'important és ballar i no deixar escapar cap nen ni nena.
Una altra diferència és el nivell de "prestigi" de la colla. Si un o diversos balladors poden debutar, però no tenen el nivell òptim de la colla, la solució més recorreguda és treure la colla B. El que va fer la Toc de Dansa a Almacelles amb la Gatzara o el que farà les Violetes a Granollers participant amb la colla Rosa de Sant Jordi, per facilitar el debut de nous dansaires.
I per últim, la dificultat per algun nou ballador, nou de zero, per entrar i per tenir oportunitats de pujar al Ferrari que són avui les colles de competició que lluiten pels campionats i poder debutar. Primer, la constància de picar pedra moltes setmanes, mesos si no anys en molts assaigs. I segon, la valentia o la poca valentia, millor dit, dels capdansers per prendre la decisió de confiar en un novell...fins al dia que un titular té una boda, un altra grip i l'altra lesió al bessó i no hi ha més opció.
I la satisfacció després d'un bon debut fa que acabis el concurs ben xop, tot mullat... després del bateig corresponent.
Esperant veure molts bateigs en els propers concursos, vaig a veure si ja han penjat els enfrontaments dels bàsics.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada