Cap a Balaguer
A Balaguer hi haurà la final del campionat Gran i Veterà. S'ha deixat fora les colles Maig i Tarragona Dansa amb la idea original que a les finals anessin només les "millors" i fer un superespectacle en enfrontaments un contra un. Podent estar d'acord o no amb aquesta decisió, la pretensió ha caigut com un castell de naips perquè hi van totes les colles veteranes. Amb la qual cosa, el concepte "millors" no es compleix.
A més i per cosa que crec que no són imputables a la UCS, les colles veteranes ballaran alhora de les grans, per tant, el desig de fer un superespectacle colla contra colla es dilueix perquè hi haurà 6 enfrontaments a la vegada, excepte la tercera sardana dels grans.
Volia fer el 1x1 de totes les colles, com vaig fer amb les juvenils (mireu https://sardananoresolta.blogspot.com/2022/10/un-x-un-del-campionat-juvenil.html?m=1 ), però amb 12 colles no tinc temps ni ganes de guanyar-me més enemics, que ja me'ls guanyo jo solet. Així que faré el 1x1 de les 4 colles que es juguen el títol.
Categoria gran. Arriben com sempre malgrat el nou format, les dues millors colles de la història, les que ho han guanyat tot, tot i tot pels segles dels segles.
Violetes del Bosc: Arriben a Balaguer necessitant només guanyar 1 sardana de les 3 (o de les 4, si comptem un possible desempat). Fàcil, oi? Doncs NO. La mateixa situació de l'any passat, però tots sabeu el que va passar l'any passat.
He de dir que han tingut una trajectòria enguany que m'han sorprès i a bé.
Van acabar l'any passat amb molta gent lesionada i amb el toc emocional de la pèrdua a l'últim minut del Campionat. I tenia molts dubtes si se'n refarien.
I malgrat algun indici esperançador a començaments de temporada, la primera part va ser molt irregular amb bones sardanes, sense més ni més, amb altres més justetes però guanyant relativament clar, excepte algun jurat random que els donava algun punt perdut. Alguna lesió i alguna absència significativa, el David la seva esquena insígnia durant molts anys, els va fer sortir algun concurs amb "tirites" per tapar forat. Alguna d'aquestes tirites, el Carles, s'ha convertit en un puntal la resta de temporada per la seva experiència i suplint alguna absència no habitual, com la del Víctor en alguns concursos.
Les Violetes estan trobant l'equilibri entre gent superexperta (la jefa Meritxell, Rai, Pep, entre altres) i una generació que pitja fort, molt fort ( Pau, Aurore, l'altra Meritxell).
I aquest equilibri els ha portat a fer alguna ballada esplèndida aquesta segona part de temporada. Arriben amb mitja feina feta, però ho han de rematar sense que el fantasma de Balaguer 2021 els afecti.
Colla Mare Nostrum: Una mica com les Violetes, de menys a més. Després del triomf in extremis del 2021, van començar l'any amb alguna ballada més fluixeta, però arribant fins a l'últim concurs de la primera fase frec a frec amb les Violetes. I els va arribar la veritable prova de foc a la semifinal de Terrassa, en el seu enfrontament contra Mans Amigues, colla que fa anys que està tocant a la porta de l'Olimp, però sempre es queda a tocar, on van guanyar 2-1 amb bones sensacions i amb bona celebració final per tornar a estar allí on han estat sempre.
Una mica com hem dit de les Violetes, la Mare Nostrum té una columna vertebral de gent amb una experiència brutal (amb l'altra jefa, l'Esther, com a far a seguir, o el Jordi A, o el Lluís entre altres), amb algun retorn il·lustre com el Jordi S, amb alguna joventut espatarrant com la Clàudia, alguna tirita quasi fixa com la Júlia i l'ajut cada cop menys puntual d'una adolescent com la Xènia.
La Mare és aquella colla que mai pots donar per vençuda. Ho va demostrar l'any passat i, no dubteu, que a Balaguer lluitaran fins al final. I perquè no es pot repetir el sorpasso del 21?
La final veterana ens porta dues colles que sempre han estat al pòdium tota l'última dècada.
Colla Sabadell: La gran referència dels últims anys com a colla veterana. Amb un bloc molt compacte, amb gent que porta molts anys ballant junts, i guanyant junts (des del 2013 ho han guanyat tot, menys un any que els va passar la Claror) i amb un d'aquells líders, el Josep Maria que ja era líder quan jo tenia cabell i que sempre hagués volgut tenir jo si no hagués tingut l'Alfred, segueixen allí, com sempre. Amb alguna baixa important, amb lesions puntuals i així i tot van superar en una semifinal duríssima a la Claror de Gogues. Sembla que han perdut una mica de gent d'aquella gernació que eren quan es podien permetre el luxe de treure dues colles amb l'Arraona i potser els ha penalitzat a l'hora de tenir relleus preparats per les emergències. Malgrat que van perdre pels pèls les dues sardanes de Girona, no els enterrem encara, que tenen molts el gen del grup Xaloc i com el cas anterior de la Mare, donaran guerra fins al final. Ja ho veureu. I aprofito la confiança que tinc amb el Joan: Cal cridar tant per interpretar? 🤫
Colla Toc de Dansa: òbviament la colla que més conec i he de dir que el que han fet té molt mèrit.
S'han hagut de reinventar després de 10 anys sense guanyar el campionat i veure l'aparició de la locomotora Sabadell, la conversió a veterana de la Claror i veure colles que prometien i es van quedar en promeses com la Bella Roure.
Després d'uns anys on les malalties greus, en algun cas, amb desenllaç tràgic els han colpejat fort i on van estar a la corda fluixa, han aconseguit tornar a tenir aquell gen competitiu, made in Alfred Abad. No coneixereu ningú més exigent que ell, ningú més meticulós que ell en la preparació de les interpretacions de les sardanes (els seus wasaps esmicolant musicalment les sardanes són una puta barbaritat) i ningú més competitiu que ell, que ha sabut mantenir el caliu de la colla, inclús en les pitjors situacions.
El fet de perdre a punt de començar el campionat el 6è noi titular per incompareixença ha fet que hagin ballat tot l'any amb ajut d'algun TD afegit a lesions puntuals de Jordis, Francescs o Alfreds els ha beneficiat per la qualitat i joventut de les substitucions.
La secta Toc, com els diem internament, són un exèrcit implacable. Assagen 3, ei tres, dies a la setmana. Miren i repassen vídeos de tots els assajos i concursos. Si toca anar d'aplec, allí estan tots. Puntuals com els rellotges suïssos, buenu amb alguna excepció, oi? Escalfament i estiraments al final per part de la Montse que fliparíeu.
I enguany han tingut l'extra d'un David supermotivat que han fet un duet amb Alfred realment explosiu i que els ha fet creure i creure i creure. Allò del si volem, podem o allò tan alfredià del Res és impossible s'ho han posat en vena.
Guanyi qui guanyi de les 4 colles, ningú podrà dir que ha sigut injust. I a les dues colles que quedin segones ningú els podrà retreure res, sinó que tocarà felicitar-les per l'excel·lent temporada.
A més i per cosa que crec que no són imputables a la UCS, les colles veteranes ballaran alhora de les grans, per tant, el desig de fer un superespectacle colla contra colla es dilueix perquè hi haurà 6 enfrontaments a la vegada, excepte la tercera sardana dels grans.
Volia fer el 1x1 de totes les colles, com vaig fer amb les juvenils (mireu https://sardananoresolta.blogspot.com/2022/10/un-x-un-del-campionat-juvenil.html?m=1 ), però amb 12 colles no tinc temps ni ganes de guanyar-me més enemics, que ja me'ls guanyo jo solet. Així que faré el 1x1 de les 4 colles que es juguen el títol.
Categoria gran. Arriben com sempre malgrat el nou format, les dues millors colles de la història, les que ho han guanyat tot, tot i tot pels segles dels segles.
Violetes del Bosc: Arriben a Balaguer necessitant només guanyar 1 sardana de les 3 (o de les 4, si comptem un possible desempat). Fàcil, oi? Doncs NO. La mateixa situació de l'any passat, però tots sabeu el que va passar l'any passat.
He de dir que han tingut una trajectòria enguany que m'han sorprès i a bé.
Van acabar l'any passat amb molta gent lesionada i amb el toc emocional de la pèrdua a l'últim minut del Campionat. I tenia molts dubtes si se'n refarien.
I malgrat algun indici esperançador a començaments de temporada, la primera part va ser molt irregular amb bones sardanes, sense més ni més, amb altres més justetes però guanyant relativament clar, excepte algun jurat random que els donava algun punt perdut. Alguna lesió i alguna absència significativa, el David la seva esquena insígnia durant molts anys, els va fer sortir algun concurs amb "tirites" per tapar forat. Alguna d'aquestes tirites, el Carles, s'ha convertit en un puntal la resta de temporada per la seva experiència i suplint alguna absència no habitual, com la del Víctor en alguns concursos.
Les Violetes estan trobant l'equilibri entre gent superexperta (la jefa Meritxell, Rai, Pep, entre altres) i una generació que pitja fort, molt fort ( Pau, Aurore, l'altra Meritxell).
I aquest equilibri els ha portat a fer alguna ballada esplèndida aquesta segona part de temporada. Arriben amb mitja feina feta, però ho han de rematar sense que el fantasma de Balaguer 2021 els afecti.
Colla Mare Nostrum: Una mica com les Violetes, de menys a més. Després del triomf in extremis del 2021, van començar l'any amb alguna ballada més fluixeta, però arribant fins a l'últim concurs de la primera fase frec a frec amb les Violetes. I els va arribar la veritable prova de foc a la semifinal de Terrassa, en el seu enfrontament contra Mans Amigues, colla que fa anys que està tocant a la porta de l'Olimp, però sempre es queda a tocar, on van guanyar 2-1 amb bones sensacions i amb bona celebració final per tornar a estar allí on han estat sempre.
Una mica com hem dit de les Violetes, la Mare Nostrum té una columna vertebral de gent amb una experiència brutal (amb l'altra jefa, l'Esther, com a far a seguir, o el Jordi A, o el Lluís entre altres), amb algun retorn il·lustre com el Jordi S, amb alguna joventut espatarrant com la Clàudia, alguna tirita quasi fixa com la Júlia i l'ajut cada cop menys puntual d'una adolescent com la Xènia.
La Mare és aquella colla que mai pots donar per vençuda. Ho va demostrar l'any passat i, no dubteu, que a Balaguer lluitaran fins al final. I perquè no es pot repetir el sorpasso del 21?
La final veterana ens porta dues colles que sempre han estat al pòdium tota l'última dècada.
Colla Sabadell: La gran referència dels últims anys com a colla veterana. Amb un bloc molt compacte, amb gent que porta molts anys ballant junts, i guanyant junts (des del 2013 ho han guanyat tot, menys un any que els va passar la Claror) i amb un d'aquells líders, el Josep Maria que ja era líder quan jo tenia cabell i que sempre hagués volgut tenir jo si no hagués tingut l'Alfred, segueixen allí, com sempre. Amb alguna baixa important, amb lesions puntuals i així i tot van superar en una semifinal duríssima a la Claror de Gogues. Sembla que han perdut una mica de gent d'aquella gernació que eren quan es podien permetre el luxe de treure dues colles amb l'Arraona i potser els ha penalitzat a l'hora de tenir relleus preparats per les emergències. Malgrat que van perdre pels pèls les dues sardanes de Girona, no els enterrem encara, que tenen molts el gen del grup Xaloc i com el cas anterior de la Mare, donaran guerra fins al final. Ja ho veureu. I aprofito la confiança que tinc amb el Joan: Cal cridar tant per interpretar? 🤫
Colla Toc de Dansa: òbviament la colla que més conec i he de dir que el que han fet té molt mèrit.
S'han hagut de reinventar després de 10 anys sense guanyar el campionat i veure l'aparició de la locomotora Sabadell, la conversió a veterana de la Claror i veure colles que prometien i es van quedar en promeses com la Bella Roure.
Després d'uns anys on les malalties greus, en algun cas, amb desenllaç tràgic els han colpejat fort i on van estar a la corda fluixa, han aconseguit tornar a tenir aquell gen competitiu, made in Alfred Abad. No coneixereu ningú més exigent que ell, ningú més meticulós que ell en la preparació de les interpretacions de les sardanes (els seus wasaps esmicolant musicalment les sardanes són una puta barbaritat) i ningú més competitiu que ell, que ha sabut mantenir el caliu de la colla, inclús en les pitjors situacions.
El fet de perdre a punt de començar el campionat el 6è noi titular per incompareixença ha fet que hagin ballat tot l'any amb ajut d'algun TD afegit a lesions puntuals de Jordis, Francescs o Alfreds els ha beneficiat per la qualitat i joventut de les substitucions.
La secta Toc, com els diem internament, són un exèrcit implacable. Assagen 3, ei tres, dies a la setmana. Miren i repassen vídeos de tots els assajos i concursos. Si toca anar d'aplec, allí estan tots. Puntuals com els rellotges suïssos, buenu amb alguna excepció, oi? Escalfament i estiraments al final per part de la Montse que fliparíeu.
I enguany han tingut l'extra d'un David supermotivat que han fet un duet amb Alfred realment explosiu i que els ha fet creure i creure i creure. Allò del si volem, podem o allò tan alfredià del Res és impossible s'ho han posat en vena.
Guanyi qui guanyi de les 4 colles, ningú podrà dir que ha sigut injust. I a les dues colles que quedin segones ningú els podrà retreure res, sinó que tocarà felicitar-les per l'excel·lent temporada.
Sort a totes!!!
I als jurats, també!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada